La vida per a Junior Taofiki, no està sent gens fàcil. En un entorn familiar desestructurat i de dificultats econòmiques, aquest jove, ex alumne del Pare Català va néixer a Madrid ara fa 26 anys. Aquest fet, li haguera atorgat la nacionalitat espanyola que reconeix el Codi Civil si la seua mere, de nacionalitat nigeriana, l’hagués demanat mentre Junior era menor d’edat, però no ho va fer, pot ser per desinformació o segurament perquè les necessitats i urgències vitals conjunturals eren unes altres.

De ben menut ell i sa mare es traslladaren a València, i és a Benimaclet plenament integrat al barri i escolaritzat al CEIP Pare Català on Junior passa els millors anys de la seua vida, els seus dies transcorren amb la normalitat de qualsevol xiquet, anant a escola i jugant amb els amics als parcs i a la plaça.

Però hi ha un fet que marcarà un abans i un després en la vida de Junior. I és que de vegades, segons per a qui, la vida no dona segones oportunitats.

A l’edat de 19 anys, la policia el va enxampar al Festival Internacional de Benicàssim amb unes substàncies il·legals fet pel qual fou processat i condemnat. Ell reconeix que fou un error, però el va pagar molt car, va signar una sentència de conformitat i el pes de la llei va caure sobre ell implacablement. Dos anys i nou mesos de presó fou la condemna.

Però la sentència tenia una segona vessant, un doble càstig. Sense ser-ne conscient, se li havia tancat la porta per sol·licitar la nacionalitat espanyola (que incomprensiblement encara no tenia). Quan només li quedava un mes per complir amb la pena, se li va comunicar l’apertura d’un expedient d’expulsió del país per estància irregular amb el conseqüent trasllat al Centre d’internaments d’Estrangers (CIE) d’Aluche (Madrid) en aplicació del’article 57.2 de la Llei d’Estrangeria. Es va truncar així, sobtadament, el seu desig ferm de refer la seua vida al seu barri de sempre. Quasi va arribar a tocar la llibertat amb les mans però de nou la Llei fou implacable amb ell. Els seus amics de Benimaclet es quedaren esperant-lo.

La realitat era que el seu passaport l’identificava com aNigerià (nacionalitat heretada per sa mare) i això assenyalava quin anava a ser el seu destí immediat. Junior, conscient d’això, intern al CIE, va aportar la seua partida de naixement i també va sol·licitar a corre cuita la tramitació d’asil polític. Intentava frenar així l’expulsió del seu propi país, però els funcionaris del centre bloquejaren aquesta sol·licitud i en menys de 24 hores des de la notificació del vol, Junior fou deportat a Nigèria, un país on no havia estat mai i on no coneix ningú. Era octubre de 2014

El Defensor del Poble, a instància del seu advocat d’ofici, va admetre a tràmit la investigació de la deportació de Junior Taofikis. A hores d’ara s’investiga si el CIE de Madrid va tramitar la sol·licitud d’asil o si els funcionaris podrien haver obstaculitzat aquest dret recollit al Codi Penal. Si es demostrés que no fou cursada reglamentàriament, s’obriria una escletxa legal per revertir la deportació i per tant aconseguir la tornada de Junior a València i demanar llavors, l’asil polític amb totes les garanties legals.

Existeix una altra via per revertir l’odre d’expulsió dictada contra Junior. És, segons indiquen organitzacions com la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat, la d’acollir-se a la condició d’apàtrida de fet.

Però mentre aquests procediments legals tan lents com incerts porten el seu decurs, el temps passa i la realitat és que Junior porta mes d’un any a Lagos, una ciutat de 8 milions d’habitants i a un país que no és el seu i completament abandonat per les autoritats de l’Estat Espanyol. Allà, tot sol, està sotmès a unes condicions de vida hostils i molt dures, fins i tot ha hagut de dormir al carrer i ha sigut objecte d’agressions.

L’única cosa que el manté amb ànims és el suport moral i també econòmic que rep dels seus amics de València. I són els seus amics i amigues, els qui amb les seues accions volen difondre el cas i a l’hora, esgotar totes les vies judicials i polítiques possibles per tal que Junior torne a casa, la que té a Benimaclet, el barri que l’ha vist créixer i que l’està esperant.

VOLEM DE TORNADA A JUNIOR TAOFAKI

CAP SER HUMÀ ÉS IL-LEGAL

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

El cas de Junior ens toca perquè és algú proper, però hi ha milers de persones immigrants que ja han fet la seua vida al nostre país i que han estat internats en centres d’internament o directament expulsats per no tenir documentació. No tenir documentació no és un delicte penal, és una falta administrativa. En els centres d’internament per a estrangers CIE es priva de llibertat a persones que no han comès cap delicte. En aquest sentit aquest article s’uneix a la defensa dels drets de Junior Taofaki i de de la campanya pel tancament dels CIE ‘s com ja ho ha fet l’Ajuntament de València.

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _